Avui a les sis de la tarda farà trenta-dos anys que vaig néixer per cesària a l'Hospital d'Igualada. El passat 23 d'abril (un dels meus dies preferits d'aquest 2022), a la terrassa d'un bar de l'eixample, un avi va dir-me una cosa així com que ell no li havia demanat a ningú venir a aquest món, però que ara que hi era, tampoc volia marxar. Em va semblar brillant, i trobo que és una oda prou justa i calibrada a aquest periple ortopèdic, però fantàstic, que és la vida. Així que si teniu queixes, agraïments o suggeriments, us deixo amb els de la segona foto. Us prometo que va ser idea seva. Fer créixer a un fill deu ser com tenir a casa un volcà en contínua erupció, i ho han fet molt i molt bé. No m'agraden massa les litúrgies típiques dels dies d'aniversari, però certes efemèrides a vegades són inevitables. Gràcies a tothom que al llarg d'aquests trenta-dos anys ha escrit alguna cosa al llibre de visites. Amb més o menys faltes, amb millor o pitjor cal·ligrafia, sobris o beguts, amb més o menys ganes. Tant se val, és ben ple de tinta i això és l'important. Passa volant. Petons! 💋🎉💙